El trabuc va ser l'arma més popular dels carlins.
Era una arma d'avantcàrrega que es disparava mitjançant una guspira, de canó curt i ample i amb la boca acampanada per tal d'escampar molts projectils a una distància curta i per facilitar-ne la càrrega. Per carregar l'arma es posava pólvora negra dins el canó i després es compactava pressionant-la. Tot seguit, es taponava amb una mica d'escaiola, es compactava novament i es col·locava la bala. Aquest és el punt de gràcia del trabuc, que en cas de necessitat es podia carregar amb tota mena de projectils, des de bales de plom fins a restes de ceràmica o vidres, allò que el trabucaire, en cas de necessitat, tingués més a mà.
La forma de trompeta del canó, a més, facilitava la càrrega de l'arma en situacions de moviment: a cavall, damunt d'un carro en marxa, damunt d'una diligència, en passar per un camí irregular, etc.
El trabuc no era una arma de precisió, ni falta que li feia, perquè disparada a curta distància, podia enviar al canyet més d'un enemic, a més a més de l'ensurt que la seva detonació provocava. Un sol home, doncs, podia amenaçar a curta distància un grup petit d'enemics amb una única arma, un avantatge notable en les lluites guerrilleres, dins de les poblacions o a l'interior d'un edifici.
I tenia una qualitat afegida: no calia ser un expert tirador per encertar el blanc.
El trabuc va ser una arma respectada pels enemics i també pels amics, que cuitaven força a no col·locar-se en el radi d'acció de l'arma, sempre darrera i ben lluny de qui disparava.
Extret del llibre de Jaume Grau "CARLINADES. El Far West a la catalana"
 |
| Un grup de trabucaires assalta un tren durant la Tercera Guerra Carlina |
