Perquè al bandoler Joan Serra li deien La Pera

Era una tarda freda del mes de novembre de 1814. Un home d'avançada edat, anomenat Rabusté, seia i prenia el sol a la porta de la seva masia. En això que es presenta en Joan Serra, no portava el trabuc que havia deixat amagat a uns passos de distància. Va saludar educadament a l'ancià i aquest li va tornar la salutació amb amabilitat, tot i que no sabia qui era la persona que havia arribat.

- No em reconeixeu? va dir el bandoler
- No, li va contestar el vell
- Llavors vol dir que heu oblidat una història que va passar anys enrere
- Han passat tantes coses d'uns anys ençà -li va replicar el vell referint-se a la guerra del francès- que és difícil recordar-ho tot...

El bandoler Joan Serra, La Pera, resant a les portes
de l'església del Carme, després dels seus assassinats

- Però l'escena a què jo em refereixo -va dir el bandoler amb una calma i serenitat espantoses, tenint en compte les depravades intencions que portava- és molt interessant i és estrany que l'hagueu oblidat...
- Recordeu-me'n alguna circumstància i així potser faré memòria...
- Escolteu-me -va dir el bandoler clavant per primera vegada la seva mirada sinistra sobre l'ancià-, tinc 24 anys i l'escena que us vaig a recordar va passar quan jo en tenia només 10, era un nen.
- Això vol dir que n'han passat 14...
- Exacte, amic meu. Era una tarda del mes de juliol. Jo i altres nois de la meva edat, any més any menys, havíem saltat la tanca del vostre hort i havíem pujat a uns perers, ben farcits de peres i, cosa de criatures, les agafàvem i ens les menjàvem. De sobte, quan menys ens ho esperàvem, vos ens vau sorprendre i amb un bastó d'olivera ens vau començar a pegar. Els meus companys, més afortunats que jo, van tenir la sort de poder-se escapar. Jo vaig relliscar i vaig caure i vos em vau continuar pegant amb el bastó. Quan em vau deixar anar, vaig sortir corrent però quan estava a una certa distància em vaig tombar i us vaig cridar: "Recordeu, els petits es fan grans!"
- Realment, em sembla que alguna cosa em ve a la memòria...
- Me n'alegro perquè ara ve la part més interessant, aquell nen s'ha fet gran i ha vingut a venjar aquella ofensa...

I dient això, el bandoler va treure el seu punyal i una mirada sinistra va inflamar els seus ulls i un somriure satànic es va dibuixar als seus llavis.

- Això deu ser una broma -va dir el vell, ja començant a tremolar-
- Una broma! Reseu un crec en déu que aneu a morir! reseu si voleu morir com un cristià!

El vell, tremolant, va caure de genolls a terra i va començar a resar, però aviat li van faltar les forces per continuar la pregaria. Va ser llavor que el bandoler, amb una serenitat i una calma espantoses, va començar a resar per ell i després d'acabada l'oració, va clavar el punyal al pit de la seva víctima i va marxar.

El vell va quedar moribund i encara va tenir les forces suficients per explicar el que havia passat a uns pagesos que el van trobar una estona més tard.

- Per un robatori de peres!, deia la gent
- Per una pera matar un home!, era el comentari més habitual entre els veïns.

I va ser així com, des d'aquell dia, el bandoler Joan Serra va ser conegut amb el nom d'en La Pera.


(Història extreta del llibre "Historias de las Escuadras de Cataluña" de José Ortega Espinós, 1876)