La llegenda dels Trabucaires de Cassà (2)

Tal i com us havíem anunciat, a continuació us presentem els 5 capítols de la llegenda dels Trabucaires de Cassà. Esperem que us agradi.

Capítol 1 – Els orígens

Un dels més cèlebres bandolers amb els que van haver de lluitar els Mossos d’Esquadra, va ser en Francesc Vilallonga, anomenat “El Murri”, la vida del qual reuneix tots els requisits d’autèntic fulletó.

La vida d’aquest bandoler comença al ser abandonat, nounat, a la porta d’un mas del veïnat de l’Esclet, amb una nota en la qual es promet una forta recompensa per a qui el reculli i l’atengui.

El petit Francesc va créixer a cura de l’amo del mas, Antoni Serramalla, i la seva esposa, la Dolors, que contínuament el maltractaven, mancats de tot afecte cap al nen que havien recollit creient certa la recompensa que s’oferia i que no van arribar a cobrar mai. Sigui com sigui van pensar que podrien treure-li rendibilitat utilitzant-ho com criat. 

Sembla ser que l’any 1837 el noi, que amb la seva mula havia anat a Santa Coloma de Farners a entregar uns sacs de farina, es va perdre a causa d’una forta tempesta quan tornava cap a casa. La mula es va espantar i mai més se’n va tornar a saber res, en Vilallonga va poder arribar fins al mas però els pares adoptius, a l’adonar-se de la pèrdua de la seva mula, el van colpejar fins a deixar-ho sagnant. Aquell dia va pensar que aquella havia estat l’última pallissa que rebia i va decidir que a la primera oportunitat que se li presentés marxaria del mas. Dit i fet, un dia que sabia que l’Antoni tindria els diners per pagar els jornalers, els li va robar i va desaparèixer.

Va marxar a Santa Coloma de Farners. Es va fer passar per cec i es va dedicar a pidolar de dia i a preparar i executar robatoris de nit. En Francesc Vilallonga va aprendre a la velocitat que li permetia la seva natural intel·ligència, però no va trigar a ser capturat i empresonat acusat de l’incendi d’un mas que prèviament havia robat.

Els pares adoptius del jove lladre van anar a la presó reclamats per les autoritats per a ser interrogats. En lloc d’ajudar-lo el van acusar de ser un noi amb instints dolents del que es podia esperar tot. Els jutges no van necessitar res més per a condemnar-lo i enviar-lo a la presó de Figueres, on gràcies a les amistats que hi va fer, va poder rebre substancioses lliçons sobre ardits, trucs i estratagemes del món de la delinqüència. 

Als 17 anys el van posar en llibertat i la seva primera acció va ser dirigir-se al mas de l’Esclet on es va criar, carregat amb el pes dels records sobre maltractaments i acusacions. Quan va arribar al mas, l’Antoni i la seva dona, que s’estaven escalfant a la llar de foc, el van veure entrar i de seguida van endevinar en la seva mirada les intencions que portava. En Vilallonga es va treure el ganivet i va clavar-lo primer a l’Antoni i després a la Dolors. Ambdós es van quedar a terra sense vida, enmig d’un bassal de sang.

Capítol 2 - La colla del Murri

En Vilallonga es va allistar en un dels molts escamots que hi havia per les Gavarres. Va ser llavors que va començar a ser anomenat “El Murri”. Es va lliurar completament a una vida d’aventures, emboscades i sorpreses contínues. La lluita es va perllongar gairebé dos anys i després va decidir formar la seva pròpia colla.

Després de tot el que ja havia viscut, ja no se sentia forçat per ningú ni per res, i va decidir seguir una idea que portava temps rumiant i que assumiria amb decisió pel que li quedés de vida: segrestar i robar els rics per poder ajudar als més pobres. Per poder portar a terme aquest objectiu, no es va limitar a formar una quadrilla amb els homes que tenia al voltant, units per unes mateixes circumstàncies, sinó que va buscar els millors, és a dir, els més valents però també els que compartien els seus mateixos principis. 

És així com l’1 de maig de 1842 es van reunir en Francesc Vilallonga -anomenat El Murri- i els seus 6 amics, en Guerau Cristià, en Joan Pedrés, en Martirià Creixells, en Pasqual Llorens, en Pere Miquel i en Francesc Callís (diu la llegenda que tots eren de Cassà de la Selva). 

Era la primera reunió per formar un grup d’aquells que la gent anomenava “trabucaires”. En Vilallonga, que era el líder, va ser molt clar:

- No hem de ser més de 7, aquests que són 60 o 70 no entenen bé l’ofici, es necessiten molts diners i provisions per a poder mantenir tants homes. Per donar bons cops només calen 7 homes decidits, tot el demés no serveix més que per cridar l’atenció i ser descoberts de seguida. Si ho fem així com jo dic tindrem molt d’èxit en les nostres accions, aconseguirem molts diners per ajudar als més pobres i també ens farem rics i ens retirarem a gaudir de les nostres riqueses com ja ho han fet abans molts altres fent servir altres argúcies i enganys.

- Segons això, li va replicar en Guerau Cristià, creus que a més a més del nostre hi ha altres sistemes per robar?

- I tant que n’hi ha! I us diré que són millors i més encertats que el nostre i sense córrer cap perill

- I quins són?

- El de les fallides fraudulentes, el de les estafes ben combinades, el dels abusos de confiança, el de la corrupció en l’administració dels interessos públics, el de la combinació astuta de certs negocis en els quals sent molts els interessats, tots perden menys el que ha concebut i format el pla per estafar-los a tots! Però per tot això és necessari ser un pocavergonya i sobretot passar per ser un home de bé i intel·ligent, a la qual cosa no podem aspirar cap de nosaltres...

Amb aquests principis tant clars va ser com el grup d’en Francesc Vilallonga -anomenat El Murri- i els seus 6 amics van començar a actuar pels camins rals i els entorns de Cassà i de les Gavarres.

Capítol 3 - Segrestos i robatoris als rics

No sabem si basat en fets reals o en històries inventades però el cas és que la fama del Murri i els seus 6 amics va anar en augment. Els van atribuir tota mena de malifetes, robatoris, assalts a esglésies, segrestos de gent adinerada i de funcionaris reials inclús algun assassinat de recaptadors d’impostos, encara que mai no va quedar clar si tots aquests fets havien succeït de veritat o simplement eren fruit de la imaginació popular (o de la mala intenció de les autoritats que necessitaven unes víctimes per poder distreure la població de les seves pròpies malifetes i dels seus abusos de poder).

Va ser molt comentat i va agafar molta fama el segrest de Francesc Torralla i Calm, un ric propietari de terres i masos a la zona de Sant Martí Vell. Home de formes refinades i de tracte delicat quan estava en públic i de missa cada diumenge (amb almoina inclosa) però d’una duresa implacable amb els seus jornalers i tracte denigrant amb tot aquell a qui pogués estafar per augmentar la seva riquesa.

L’11 de desembre de 1846 quan estava al bosc caçant com feia quasi cada dia, s’hi van acostar dos dels nostres homes van clavar el genoll a terra i apuntant-lo amb el seus trabucs li van cridar: Vinga, acompanya’ns!

En Torralla, sorprès, va exclamar: Els trabucaires!, Estic perdut! Què voleu?

- Que deixis l’escopeta i vinguis amb nosaltres...

- Si voleu diners deixeu-me lliure i us els faré portar...

- Et coneixem i sabem que no ets de fiar i no compliràs la teva paraula. Si vols seguir viu ens hauràs d’acompanyar

- No aniré amb vosaltres, va cridar en Torralla mentre disparava i feria a un dels trabucaires

Al sentir els trets, la resta de la colla es va acostar i finalment se'l van endur a una cova a on el van tenir presoner fins que passats uns quants dies i després de fer els contactes adequats amb la família d’en Torralla, els trabucaires van aconseguir un important botí (va córrer la veu que van ser 4.000 unces d’or), una part del qual van destinar a ajudar les famílies més necessitades de la comarca. 

En una altra ocasió, parlaven entre ells de quin seria el seu proper objectiu i en Murri els va deixar bocabadats: Sabeu on hi ha or i plata en abundància?

Sense esperar cap resposta els va dir: a les esglésies. Començarem per la de Cruïlles, continuarem per la de Madremanya i anirem fent una a una totes les que puguem. Els capellans estan sempre al costat dels rics, per diners els donen bules i benediccions i els perdonen els pecats, en canvi a la gent humil els prediquen els manaments, els atemoreixen amb l’infern i els ajuden ben poc. Què us sembla el meu pla?

Els de la colla, animats, van contestar quasi alhora: Excel·lent! No hi deixarem res, ni calzes, ni patenes ni sagraris! I van seguir bevent i planejant el proper cop.

Eren les cinc de la matinada del dia 20 de gener de 1848 quan entremig de la boira matinal van aparèixer 7 homes que van entrar a l’església i la van tancar per dintre. Van acostar-se al capellà, que estava resant, i amenaçant-lo amb un punyal li van cridar:

- Volem els teus diners! No et resisteixis! Els diners o la vida!

- Us daré tot el que tinc –va dir el capellà donant-los la clau d’un petit armariet- però no profaneu la casa de Déu!

A l’armariet hi havia molt pocs diners: No ens creiem que siguis tan pobre, hem vist com els senyors de la comarca fan grans donatius que no arriben mai als feligresos pobres. On tens els diners?

El capellà només anava cridant: Senyor perdona’ls que no saben el què es fan! 

Com que no en treien l’aigua clara d’on tenia amagats els diners, el van lligar i emmordassar dintre del confessionari i van saquejar el temple.

Els trabucaires d’en Murri estaven molt arrelats amb la població de les Gavarres perquè sempre s’estaven desplaçant pels masos i pels veïnats. Coneixien molt bé el territori però també a tota la gent i sempre que algú necessitava ajuda, la colla d’en Murri hi acudia. Si el que necessitaven eren diners els en donaven dels que havien recollit en els robatoris i segrestos i si el que passava era que algun propietari abusava dels jornalers o dels masovers no dubtaven a aplicar-los càstigs (en algun cas arribant a la mort). 

Capítol 4 - Enfrontament amb les autoritats i detenció

Va ser durant el segrest del senyor Boada, un ric propietari d’Amer. L’havien anat canviant d’amagatall mentre negociaven el botí i la forma de pagament perquè havien detectat que les autoritats cada vegada els tenien més vigilats i els costava més de mantenir la situació. Estaven amagats en una cova de les muntanyes de la Vall de Llémana esperant que arribés el negociador que havia de portar els diners. En Murri va demanar silenci, va posar l’orella a terra i va escoltar atentament:

- Se senten passes...

- Seran les del negociador que ens porta els diners..

Però en Murri que tenia molta experiència va dir: No és un home sol el que ve sinó que en són molts!

Els trabucaires es van aixecar, van preparar les seves armes i es va sentir un fort crit: Alto en nom del Rei!

El primer tret va matar un mosso d’esquadra però de seguida van caure ferits els 2 trabucaires que vigilaven el senyor Boada que es va poder deslligar i fugir. En Murri i els altres trabucaires van intentar fugir però van ser detinguts.

Així doncs, a principis de 1852, en Francesc Vilallonga –anomenat El Murri- i els seus 6 amics van ser portats a la presó de Figueres.

Capítol 5 - Judici i sentències

El 2 d'abril del mateix any van ser jutjats a la ciutat de Girona.

L’hora assenyalada per l’audiència era a les 10 del matí però molt abans les avingudes i els carrers properes al tribunal ja estaven ocupades per una multitud desitjosa de veure de prop els trabucaires que ja eren tota una llegenda.

La sala estava plena de gom a gom, i els primers llocs estaven ocupats pels senyors de més posició de la comarca i pels funcionaris reials, tots ells amb un gran desig de venjança.

Amb molta cerimònia, el jutge Llarena va entrar a la sala i es va fer un silenci absolut. El secretari judicial va descriure els fets dels que se’ls acusava, alguns certs i però molts altres fruit dels rumors i també de la mala intenció. Van declarar alguns testimonis, la majoria posant-hi un alt grau d’imaginació. Finalment el defensor dels acusats va prendre la paraula exposant els seus arguments. 

Va acabar el discurs dient: “Los acusados, especialmente el cabecilla Vilallonga, han estado marcados por unos orígenes humildes y una infancia complicada que finalmente les llevó a cometer algunos de los actos que se han expuesto. Como ha quedado demostrado la mayoría de las acusaciones no se han podido probar porque eran fruto de los rumores y, porque no decirlo, de la mala intención del fiscal. El señor juez debe tener en consideración que, como ha quedado probado por los testigos presentados por esta defensa, la ciudadanía y los vecinos, tienen simpatía hacia los trabucaires puesto que siempre han estado dispuestos a ayudarlos, tanto económicamente como de otras maneras. Las gentes de los pueblos de estas comarcas les tienen en gran aprecio. Es por todas estas razones que solicito la libre absolución de todos los acusados” 

Malgrat l’al·legat de la defensa, el jutge Llarena llegeix aquesta sentència:

“El tribunal, teniendo en consideración el parecer del fiscal y oídas las observaciones de los defensores, declara al acusado Guerau Cristià absuelto de los cargos que se le hacen, a Joan Pedrés le condena a tres años de cárcel, a Martirià Creixells le condena a cinco años de cárcel por haber facilitado los escondites en las cuevas durante los secuestros, a Pasqual Llorens le condena a ocho años de reclusión y exposición pública por ser un miembro activo de la banda y a Pere Miquel y a Francesc Callís los condena a diez años de cárcel por haber sido cómplices necesarios en los asaltos a diferentes iglesias de la comarca. Finalmente, el tribunal condena a Francesc Vilallonga a la pena de muerte por haber capitaneado esta peligrosa banda de los que se hacen llamar trabucaires de Cassà de la Selva”

En Francesc Vilallonga –anomenat El Murri- va mantenir la serenitat i la calma a l’escoltar la sentència, sabia que la seva vida tenia episodis foscos, que no ho havia tingut fàcil per créixer i per tenir uns ideals en aquella societat plena d’injustícies però sempre l’havia guiat la necessitat d’ajudar als més desfavorits. En el fons tenia la consciència tranquil·la. 

Finalment va ser executat el dia 15 del mateix mes al pati de la presó de Figueres. 

...ooo000ooo...

Aquests fets que us hem explicat no són històrics tot i que haurien pogut succeir tal i com us els hem contat.

Font d'inspiració: "Historia de las escuadras de Cataluña" de José Ortega Espinós. Edició de 1876